Salvador Sostres escribe sobre la necesidad que sienten algunos de sus lectores de explicitar que no están siempre totalmente de acuerdo con sus opiniones (en catalán):
“Tot i que no estic al 100 per 100 d’acord amb tu” és una frase que certament he hagut d’escoltar moltes vegades. No em molesta la frase, sinó l’actitud. Normalment te la diuen persones que no coneixes, i que no participaven amb tu ni de la conversa ni de la vetllada ni de la festa, i que t’escometen pel carrer, en un bar o en restaurant, i aleshores van i te la diuen. Vénen a interrompre’t i no en tenen prou sinó que a sobre et fan saber que no estan al 100 per 100 d’acord amb tu. Podrien no venir. Podrien venir i simplement saludar de manera simpàtica, la qual cosa em sembla agradable i fins i tot encantadora. Podrien venir i agrair-te el que escrius i en fi, totes aquestes coses, sense fer-ho massa llarg. Però no. Volen saludar-te, volen conèixer-te, volen semblar intel·ligents i senten la fosca pulsió d’anunciar-te, com si els ho haguessis preguntat o el fet de llegir-te o de saludar-te ho impliqués, que no sempre estan d’acord amb tu. Hi ha una pedanteria, una petulància del pocapena. És una pedanteria involuntària i que ve de persones que es tenen a elles mateixes per discretes. I que fins i tot creuen que el pedant i l’estrident ets tu, però són elles les que gosen interrompre’t i a sobre parlar-te de percentatges. Com alguns comentaris que són més llargs que els articles i que semblen dir-te: “tens raó, però en realitat les coses són més complexes”. Cap dels meus amics normals va deixant comentaris als llocs web que visita. Hi ha la feina de llegir i la feina d’escriure. La igualtat és mentida. (...)
Però més enllà d’aquestes consideracions diguem-ne prèvies, que més aviat fan referència a la formalitat, n’hi ha una altra més profunda, que és la que fa referència a una certa obsessió per la unanimitat. Mai no he sentit la necessitat de dir-li a ningú que no estava al 100 per 100 d’acord amb ell perquè mai no he estat al 100 per 100 d’acord amb ningú. Si algun dia em passa potser sí que aleshores ho diré. Com es pot estar al 100 per cent d’acord amb algú? És impossible. Hauríem de viure aquesta impossibilitat amb més naturalitat. Si penso en tots els anys d’escriure a l’Avui, i en les respostes que he tingut, diria que per quasi cada article, o tema, algú ha deixat de llegir-me. Hi ha molts convergents que creuen que els meus articles els perjudiquen i molts independentistes que diuen que, si haurien de compartir-la amb un fatxa com jo, la independència no val la pena. Hi ha de fons aquesta expectativa d’unanimitat i és una expectativa terrible.
