En motivo de mi entrada sobre Salvador Sostres y la entrevista que le hizo a Arcadi Espada, un lector habitual me envía un correo en defensa de Sostres. Me avisa que no debe interpretarse su nota como un panegírico. No era esa su intención, sino la de hacer una "aproximación a este autor para aquellos que no lo leen habitualmente", yo entre ellos. Creo que es un desperdicio que una carta como esta quede abandonada en mi Gmail así que, con su permiso, la copio debajo (en catalán, que es como viene).
Por cierto, Sostres va a escribir en el nuevo diario de Arcadi Espada que se estrena la noche del lunes 30 de noviembre: Factual. Lo ha comentado en su blog, dando cuenta de la admiración que siente por Espada como periodista pese a sus desencuentros ideológicos. Aunque parece que no escribrá sobre política y nacionalismo, que es el tema que los confronta, sino sobre gastronomía y hoteles. El diario de Espada, en todo caso, promete.
La carta del lector:
Compte, que llegir Sostres pot ser addictiu! Com la majoria de drogues, provoca rebuig al principi, fins i tot basques. Molta gent no supera aquesta nàusea de primer moment i ho deixen córrer. Cal deixar de banda els prejudicis, carregar-se de paciència i no cedir a la temptació d'engegar-lo a pastar fang a la primera de canvi. Passa igual que amb Losantos -amb qui Sostres és comparat tot sovint, penso que precipitadament-, i malauradament això fa que molts es perdin l'encant que tenen aquests dos personatges tan carismàtics. Em penso, però, que hi ha una diferència fonamental entre l'un i l'altre: en Sostres no és pas periodista, sinó escriptor; en canvi Losantos abans de res és periodista -i molt bo, per cert. Ambdós són intel·ligents, mordaços, cultes -sobretot Losantos-, inspiradors, corrosius, irreverents. Tots dos gaudeixen sentint-se odiats pels adversaris, sacsejant consciències i esvalotant el galliner. Però aquesta semblança és només superficial, perquè són tan diferents com el dia i la nit.
Sostres escriu molt bé, amb un estil personal únic, i te l'acabes estimant perquè és entranyable. De Losantos pots admirar la seva prosa castissa i la seva feina, però no te l'estimes mai -i ell no pretén pas que te l'estimis. A Losantos el tens apamat de seguida, només cal llegir uns quants articles seus i escoltar-lo un matí a la ràdio per a tenir una imatge bastant precisa sobre ell com a periodista. Nacionalisme espanyol dur, retòrica incisiva i antisocialista, tot ben amanit amb dues cullerades de liberalisme a l'espanyola i un bon raig de mala llet. El Sostres també té això -invertint l'eix nacional-, però és un home polifacètic, cal llegir-lo durant una bona temporada per a apreciar les seves múltiples dimensions i en realitat no te l'acabes mai. I mira que es repeteix! Porta anys revisitant els mateixos temes, però gairebé cada volta hi aporta un polsim d'originalitat. Quedar-se en la literalitat dels seus texts és un error força comú entre els qui comencen a llegir-lo, ja que sovint has de llegir entre línies o fer un esforç per copsar una idea de fons de molta més importància. A la llarga, quan ja has pres el corrent, aquesta lectura és fa prou evident.Sostres ha construït un món per a ell i els seus seguidors -d'aquests, n'hi ha bàsicament de dues menes: hostils i incondicionals-, que pots explorar a la seva pàgina web (és un bloc rudimentari, per a consultar una entrada has fer servir el cercador o el calendari de la part superior dreta). Allà descobriràs els nombrosos caires de la seva complexa personalitat, projectats pel seu ego expansiu d'escriptor: el Sostres malcriat, burleta, enfant terrible; el Sostres sensible, fràgil, tendre, pueril, vulnerable; el Sostres procaç, desagradable, impertinent, antipàtic, prepotent, de dents esmolades; el Sostres hedonista, bon vivant, enamorat de París, dels gintònics del Tirsa i de la cuina de Ferran Adrià, ferm partidari d'una idea del luxe entre francesa i victoriana, ben particular; el Sostres monàrquic, catòlic, reaccionari, classista, assot de progres, demòcrates, feministes i relativistes, paladí de la civilització -concepte que identifica plenament amb Occident i sublima en la superioritat inapel·lable de l'Imperi Britànic, els Estats Units i Israel-; el Sostres moralista, espiritual, místic; el Sostres nacionalista i el Sostres que lluita sense treva contra els enemics de la llibertat; el Sostres generós i el Sostres mesquí; i tants altres. No hi busquis coherència absoluta, perquè de fet no n'hi ha gaire -ni falta que fa-: el món sostrià és personal i literari, ergo ple de contradiccions. Un dia fa una proclama liberal i a l'endemà publica que Guantánamo és la llibertat. Però això no lleva consistència ni veritat al seu discurs (aquesta idea, la de veritat, és una de les més recurrents en els seus escrits). Té aquesta estranya habilitat.
Pel que fa a les seves conviccions polítiques, ja saps que ell reivindica valors que podríem definir com conservadors, de la dreta "de tota la vida": família, tradició, cristianisme, excel·lència, ordre, jerarquia, nació (o imperi, quan té la vena èpica: Déu salvi la reina!). Deplora l'intervencionisme socialdemòcrata -però no l'estatisme en bloc- i tota quanta ideologia progressista i col·lectivista; exalta l'individualisme, el poder militar i els grans restaurants, i eleva l'empresari a la categoria d'heroi nacional. És un nacionalista radical -aquest darrer adjectiu no en sentit pejoratiu, ja que etimològicament prové del mot arrel-, no té cap dubte que el PSC és l'enemic número u de la nació i considera que la independència de Catalunya, la llibertat nacional, és una prioritat per a qualsevol català. Pregona amb insistència que Espanya és un país subdesenvolupat econòmica, moral, espiritual i intel·lectualment, que ocupa, parasita i enfonsa Catalunya; no obstant això, és crític amb el victimisme català, i en general amb qualsevol manifestació de pensament feble, covardia o mediocritat. Fer emprenyar espanyols i progressistes és un dels seus divertimentos habituals.
De seguida t'adones que és fàcil discutir amb ell, però que no té gaire interès en debatre de debò. La imparcialitat és impossible en l'escriptura, mirar d'ésser objectiu és caure en la pedanteria i la neutralitat és l'estendard dels covards. No té cap intenció de ser constructiu -en tot cas, no de la manera com la gent entén aquesta actitud-, ni conciliador, ni tan sols pedagògic. Si pot triar entre rebatre una idea equivocada o ridiculitzar-la amb un recurs literari genial, sol decantar-se per la segona via: és més gràfica i els imbècils ho entendran molt millor. La metàfora, la mordacitat i la demagògia són les seves armes principals. Amb elles sacseja, ofèn, toca el viu, trenca esquemes i capgira valors, per a què la massa endormiscada es revolti, reaccioni i prengui posició sobre les qüestions que ell jutja fonamentals. La veritat és que se'n surt la mar de bé, la seva columna a l'AVUI fou sempre la més llegida durant els vuit anys de la seva existència. Alguns opinen que el Sostres literari és un personatge fictici, diferent de la persona real: ell ho nega taxativament. No pretén ésser graciós o provocador a còpia de dir animalades, és que el noi és així de bèstia! Tanmateix, com he dit abans, no et pots prendre tot el que diu al peu de la lletra. Jo el conec personalment i puc dir que té bon tracte i un gran sentit de l'humor.
Ya que estamos, enlazo esta defensa que Juan Carlos Girauta hizo de Salvador Sostres en Libertad Digital.
En el Avui Sostres salió en defensa de Losantos y la Cope en varias ocasiones (La necessària COPE, Feixista, el Federico?) y ha sido un furibundo crítico del CAC (Censura dels nostres dies, Una de partidisme)
